lunes, 14 de diciembre de 2015

Cronologia i història

L'antic Egipte va tenir, com tota civilització, un inici i un final. La seva durada va ser llarga, i es va dividir en diferents etapes.

Piràmides construïdes durant l'Imperi Antic
Imperi Antic: 3.100 - 2.200 abans de Crist.
  • Política: es fixen les bases de l'Egipte Antic. El faraó té el poder absolut. És un període d'estabilitat i de gran prosperitat.
  • Capital: Menfis
  • Faraons destacats: Keops, Khefren i Menkaure (Construcció de les Grans Piràmides)
  • Final de l'imperi causat, des de 2.200 a.C., per un període d'inestabilitat.
Imperi Mitjà: 2.100 - 1.800 a.C.
  • Política: augmenta el poder del faraó, el nombre de ciutats i d'obres públiques. S'aconsegueix la conquesta de Núbia i es fan campanyes a Líbia i Síria.
  • Capital: Tebes
  • Faraons destacats: Mentuhotep, Sesostris III
  • Final de l'imperi causada, per la invasió dels hikses, que van sotmetre l'Egipte durant dos segles, a partir del 1.800 a.C.
  Imperi Nou: 1.600 - 1.600 a.C.
  • Política: una nova època de prosperitat i expansió: s'aconsegueix la conquesta de Líbia i Síria. Es reforça el poder del faraó. Es construeixen grans temples i palaus.
  • Capital: Tebes i Tell-el-Amarna
  • Faraons destacats: Hatshepsut, Tutmosis III, Akhenatón (Amenofis IV), Tutankamón i Ramsés II.
  • Final de l'imperi, a partir de 1.100 a.C., causat per la conquesta d'Egipte per part dels asiris, els perses, els grecs i els romans.
Baixa època: 1.100 - 30 a.C.
  •  Política: període de decadència i de conquesta per part dels imperis exteriors: els asiris, durant el segle VII a.C.; els perses, durant el segle VI a.C.; els grecs des de l'any 332 a.C.
  • Capital: Tebes i Tell-el-Amarna
  • Faraons destacats: Ptolomeu II i Cleopatra VII.
  • Final de l'imperi: conquesta final per part de l'Imperi Romà, l'any 30 a.C.

domingo, 13 de diciembre de 2015

Els temples egipcis

Els temples eren les cases dels déus a la Terra. Allà es manifestaven en els moments en què se celebraven els diferents rituals. Els déus amb més importància tenien diversos temples, com per exemple Amon, déu de l’aire.

Els interiors del temple eren espais petits que representaven els llocs grans on vivien els egipcis, decorats de forma que representaven el món controlat pels déus. Així, el terra dels temples estava pintat de color negre, el qual representava les terres fertilitzades pel Nil. Les diverses columnes del temple tenien diferents capitells, basats en plantes papiriformes (de les quals s’extreia el papir), lotiformes (amb la forma de les flors de lotus) o palmiformes (amb forma de fulla de palma). Finalment, els sostres es pintaven de color blau fosc, i a vegades es decorava amb estrelles, representant així el firmament.

Esquema de l'interior d'un temple
L’accés als temples era restringit. Hi havia diverses zones, sent una petita sala on es guardava una estàtua del déu l’última i la més profunda. La població no podia passar més enllà del piló, una construcció massissa amb una obertura que feia d’entrada, que antigament solia tenir una porta de fusta. Al costat del piló hi havia un obelisc, una escultura molt alta consagrada al déu del temple. A dintre del temple només hi podien accedir els sacerdots, que també tenien diversos nivells accessibles. El temple  tenia diverses sales, com la sala hipetra, la sala hipòstila, la sala de la barca i, finalment, la sala del déu. Aquells sacerdots més purs podien entrar a l’última sala, l’anterior a la sancta sanctorum o sala del déu, que tenia l’accés restringit només a un únic sacerdot.

Les estàtues que s’hi podien trobar a dins dels temples estaven fetes amb or massís, però a causa de la pèrdua de les creències religioses egípcies, van ser foses i reconvertides en altres objectes. Durant l’època de l’emperador Justinià, l’últim temple egipci va ser tancat, ja que es considerava idolatria, és a dir, l’adoració indeguda a un ídol concret.
             

Els déus d'Egipte i la seva aparença

La civilització egípcia era una civilització politeista, és a dir, la seva religió creu en diversos déus que es reparteixen les funcions i poders, i no tenen un únic déu totpoderós. Aquests déus, a més, no tots eren representacions humanes; de fet, tenien diverses formes.

- Forma antropomorfa: eren aquells déus la representació dels quals tenia forma humana. La deessa Isis n’és un exemple. Aquesta deessa protegeix a Horus i a Osiris un cop momificat. Habitualment, es col·locava una imatge d’aquesta deessa juntament amb els vasos canopis amb el cos momificat d’un difunt.

Deessa Tueris
- Forma animal/zoomorfa: aquests déus tenien una forma molt més semblant a la d’un animal. La deessa Bastet, per exemple, tenia forma de gat. Aquesta deessa protegia la llar i representava la maternitat, ja que els gats poden arribar a matar a qui fa mal a les seves cries.

- Formes mixtes: alguns déus o deesses tenien formes mixtes, el que volia dir que tenien aparença humana i animal alhora. Podien ser déus amb cos humà i d’animal, com Segmet, la deessa de la guerra i la medecina, que tenia cos de dona i cap de lleona. D’altres, potser només tenien una part concreta del cos humana i les altres d’animals, com la deessa Tueris, deessa de la fertilitat i protectora de l’embaràs, amb el tronc d’una dona embarassada, cap d’hipopòtam, potes de lleó i cua de cocodril.

La llegenda d'Osiris



Déu Osiris
Osiris és el déu egipci de la resurrecció, símbol de la fertilitat i regeneració del Nil; és el déu de la vegetació i l'agricultura i també presideix el tribunal del judici dels difunts en la mitologia egípcia.

A Osiris se'l representa gairebé sempre momificat, amb la cara de color verd o negre, una corona Atef, el bastó (heqa) i el fuet (mayal o nebeh) o el cepre uas. Ocasionalment, se li assigna forma de peix.

Llegenda d'Osiris

Osiris era el primogènit, el futur Rei d'Egipte, el bondadós, el que aportava la fertilitat a la terra. Seth, per contra, representava a les terres desèrtiques. Osiris es va casar amb Isis, mentre que Seth ho va fer amb Neftis. Osiris, com a rei d'Egipte, va ensenyar al seu poble a conrear les terres, a sembrar vinyes, a collir, a obtenir vi i crear la cervesa a partir de l'ordi. A més, va crear les lleis necessàries per aportar al seu poble pau i prosperitat.
Presa de l'enveja, Seth es va unir amb altres 72 conspiradors i la reina d'Etiòpia a fi de destruir a Osiris. Per a això, va manar fer un cofre de les mesures exactes d'Osiris. En una reunió amb molts comensals, Seth va oferir el cofre a qui es fiqués dins i encaixés en ell. Els uns i els altres ho van intentar, però cap ho va aconseguir. Finalment, va arribar el torn d'Osiris. Es va introduir dins, i eren les seves mesures exactes. Ràpidament, abans que es sortís, van clavar la tapa, i van llançar el cofre amb Osiris al Nil. Isis va buscar llavors el cofre per donar-li una sepultura a l'altura d'un rei.
Així, Isis va arribar a Byblos. Allà es va topar amb les donzelles d'Astarté a les qui va pentinar i va perfumar. Va ser tal la bellesa i la fragància que desprenien, que Astarté va cridar a palau a Isis, sense saber que era una deessa. Li va oferir tenir cura del seu fill, malalt i a la vora de la mort. Amb el temps, Isis el va convertir en un home fort i poderós i va creure necessari fer-lo immortal. Cada nit el llançava al foc per cremar les seves parts mortals. Però, una nit, Astarté la va veure llançar el seu fill al foc i es va tornar boig. En aquest instant, Isis va adoptar la seva veritable forma divina, i Astarté, adonant-se del gran error comès, la va omplir de regals. Isis només li va demanar un: el cofre que havia arribat.

Deessa Isis
A la seva arribada a Egipte, Isis va amagar el cofre en els pantans del Delta. No obstant això, Seth, que caminava caçant senglars, el va descobrir, i obrint-lo, va descobrir dins el cos d'Osiris. Enfurit, Seth va manar tallar en 14 trossos el cos d'Osiris, espargint pel Nil perquè servís d'aliment als cocodrils. Aquests, però, en reverència al déu i la seva esposa Isis, no van gosar tocar les seves restes. Isis, acompanyada aquest cop per 7 escorpins i per la pròpia Neftis, va recórrer novament el Nil a la recerca dels trossos d'Osiris. Tros a tros, Isis va anar recuperant tots els trossos i enterrant-los en llocs sagrats… però li va faltar el membre viril, que havia estat devorat pel lepídot, el pagre i l’oxirrinc, tres espècies de peixos que van quedar maleïdes a partir d'aquest moment. Isis va reconstruir el cos, i per substituir el membre perdut, va usar la seva màgia, i el va consagrar. Anubis va embalsamar el cos, convertint-se en la primera mòmia d'Egipte, però Isis la va amagar.

Amb l'ajuda del seu fill adoptiu, Anubis ho va embalsamar i, posteriorment, Isis amb la seva poderosa màgia va aconseguir insuflar nova vida al cadàver momificat d'Osiris, quedant embarassada d'ell. Així va engendrar al seu únic fill, Horus, qui va venjar la mort del seu pare, desterrant a Seth al desert i recuperant el tron ​​d'Egipte, mentre que Osiris romandria com a rei dels morts, en els fèrtils camps d’Aaru.

La momificació

La mort pels egipcis significava la separació dels elements que constituïen el cos. Aquests tres elements són l’akh, l’equivalent al cos, el ba, l’equivalent a l’ànima, i el ka, l’equivalent a la força vital. Com els egipcis creien que hi havia quelcom més enllà de la mort, s’esforçaven per conservar el cos en un estat perfecte, així, un cop al més enllà, els tres anteriors elements podrien tornar-se a unir i, d’alguna manera, proporcionar una nova vida al difunt. Aquest procés de conservació del cos s’anomenava momificació. 

En morir, el cadàver era traslladar al lloc de la momificació, que havia d’estar situat als afores de la ciutat. Allà, els sacerdots embalsamadors s’encarregaven del difunt i procedien al ritual de la momificació.

Aquest ritual tenia diverses etapes. En primer lloc, s’extreia el cervell del difunt introduint un ganxo pel nas, després d’haver trencat l’os etmoides. A continuació, es marcava una línia en el costat esquerre del cos, on es practicava un tall per extreure les vísceres, a excepció del cor, que havia de controlar el cos en el més allà, i els ronyons, degut al seu difícil accés, que quedaven a dins.
Vasos canopis

Les vísceres eren netejades amb substàncies aromàtiques i col·locades en quatre recipients anomenats vasos canopis. Cadascun d’aquests vasos tenia representat el cap d’un dels quatre fills d’Horus, i contenia un òrgan diferent. El fetge es col·locava al vas d’Amset, que tenia cap d’home; sota la protecció d’Hapi, amb el cap de simi, es col·locaven els pulmons; Tuamtef, amb cap de xacal, protegia l’estómac; finalment, Qebehsenuf, amb el cap de falcó, guardava els intestins.


Seguidament el cos es dipositava en natró, una mescla natural de bicarbonat sòdic i sal, durant 50 dies, amb el que es produïa el dissecat del cos, quedant només la pell i els ossos; a continuació, s’omplia el cos de roba, serradures, pebre, ceba i altres substàncies per donar-li una aparença de vida. Després es netejava i se li feia un massatge amb perfums, olis o encens pel cap. Se li col·locaven ulls de vidre per donar una sensació de realitat, es posava una placa per tapar la incisió i es procedia a un embenatge.

Procés de momificació
Per embenar el cos usaven tires de roba usada de lli. Només a partir del període de Ptolemeu I es van començar a fabricar les benes especialment per a la momificació. En ocasions, a les benes figuraven escrites diverses fórmules rituals. A l’última etapa de l’imperi egipci, les benes s’entrellaçaven, formant dibuixos geomètrics. Es començava per embenar individualment els dits de la mà, després els membres, el cap, i per últim, tot el cos. Els braços es col·locaven als costats del cos, creuant-se els avantbraços al pit i a l’abdomen. Entre l’embenatge s’introduïen amulets per protegir el difunt de la corrupció.

Una vegada embenat el cos, s’hi posava resina sobre les benes i es col·locava una màscara sobre el cap. Aquesta màscara intentava retratar amb fidelitat el rostre del difunt. Seguidament, es dipositava en un sarcòfag i s’entregava als parents.

A l’any 932 de la nostra era, l’emperador Teodosi va prohibir aquesta pràctica, el que va significar la fi d’aquest art. La momificació, expliquen els textos egipcis, es va iniciar pel déu Anubis quan va embalsamar el cos d’Osiris, la primera mòmia. Per això, els sacerdots encarregats de l’embalsamar porten una màscara de xacal, doncs així s’identificaven amb Anubis.

La paraula mòmia sembla ser que prové de mummiya, paraula àrab que significa betum. Els àrabs les van denominar així perquè van creure que la resina amb la que s’embalsamava era betum.

Les primeres mòmies es formaven naturalment, doncs el clima sec de l’Egipte afavoria la conservació dels cadàvers. Aquestes primeres mòmies daten el Període Predinàstic. Les tombes eren forats excavat en el terra, en el límit del desert. L’extrema sequedat va fer que els cossos es dissequessin i es conservessin perfectament.