La mort pels egipcis
significava la separació dels elements que constituïen el cos. Aquests tres
elements són l’akh, l’equivalent al
cos, el ba, l’equivalent a l’ànima, i
el ka, l’equivalent a la força vital.
Com els egipcis creien que hi havia quelcom més enllà de la mort, s’esforçaven
per conservar el cos en un estat perfecte, així, un cop al més enllà, els tres
anteriors elements podrien tornar-se a unir i, d’alguna manera, proporcionar
una nova vida al difunt. Aquest procés de conservació del cos s’anomenava
momificació.
En morir, el cadàver
era traslladar al lloc de la momificació, que havia d’estar situat als afores
de la ciutat. Allà, els sacerdots embalsamadors s’encarregaven del difunt i
procedien al ritual de la momificació.
Aquest ritual tenia
diverses etapes. En primer lloc, s’extreia el cervell del difunt introduint un
ganxo pel nas, després d’haver trencat l’os etmoides. A continuació, es marcava
una línia en el costat esquerre del cos, on es practicava un tall per extreure
les vísceres, a excepció del cor, que havia de controlar el cos en el més allà,
i els ronyons, degut al seu difícil accés, que quedaven a dins.
 |
| Vasos canopis |
Les vísceres eren
netejades amb substàncies aromàtiques i col·locades en quatre recipients
anomenats vasos canopis. Cadascun d’aquests vasos tenia representat el cap d’un
dels quatre fills d’Horus, i contenia un òrgan diferent. El fetge es col·locava
al vas d’Amset, que tenia cap d’home; sota la protecció d’Hapi, amb el cap de simi,
es col·locaven els pulmons; Tuamtef, amb cap de xacal, protegia l’estómac;
finalment, Qebehsenuf, amb el cap de falcó, guardava els intestins.
Seguidament el cos es
dipositava en natró, una mescla natural de bicarbonat sòdic i sal, durant 50
dies, amb el que es produïa el dissecat del cos, quedant només la pell i els
ossos; a continuació, s’omplia el cos de roba, serradures, pebre, ceba i altres
substàncies per donar-li una aparença de vida. Després es netejava i se li feia
un massatge amb perfums, olis o encens pel cap. Se li col·locaven ulls de vidre
per donar una sensació de realitat, es posava una placa per tapar la incisió i
es procedia a un embenatge.
 |
| Procés de momificació |
Per embenar el cos
usaven tires de roba usada de lli. Només a partir del període de Ptolemeu I es
van començar a fabricar les benes especialment per a la momificació. En
ocasions, a les benes figuraven escrites diverses fórmules rituals. A l’última
etapa de l’imperi egipci, les benes s’entrellaçaven, formant dibuixos
geomètrics. Es començava per embenar individualment els dits de la mà, després
els membres, el cap, i per últim, tot el cos. Els braços es col·locaven als
costats del cos, creuant-se els avantbraços al pit i a l’abdomen. Entre
l’embenatge s’introduïen amulets per protegir el difunt de la corrupció.
Una vegada embenat el
cos, s’hi posava resina sobre les benes i es col·locava una màscara sobre el
cap. Aquesta màscara intentava retratar amb fidelitat el rostre del difunt. Seguidament,
es dipositava en un sarcòfag i s’entregava als parents.
A l’any 932 de la
nostra era, l’emperador Teodosi va prohibir aquesta pràctica, el que va
significar la fi d’aquest art. La momificació, expliquen els textos egipcis, es
va iniciar pel déu Anubis quan va embalsamar el cos d’Osiris, la primera mòmia.
Per això, els sacerdots encarregats de l’embalsamar porten una màscara de
xacal, doncs així s’identificaven amb Anubis.
La paraula mòmia
sembla ser que prové de mummiya, paraula àrab que significa betum. Els
àrabs les van denominar així perquè van creure que la resina amb la que
s’embalsamava era betum.
Les primeres mòmies
es formaven naturalment, doncs el clima sec de l’Egipte afavoria la conservació
dels cadàvers. Aquestes primeres mòmies daten el Període Predinàstic. Les
tombes eren forats excavat en el terra, en el límit del desert. L’extrema
sequedat va fer que els cossos es dissequessin i es conservessin perfectament.
