Els temples egipcis

Els temples eren les cases dels déus a la Terra. Allà es manifestaven en els moments en què se celebraven els diferents rituals. Els déus amb més importància tenien diversos temples, com per exemple Amon, déu de l’aire.

Els interiors del temple eren espais petits que representaven els llocs grans on vivien els egipcis, decorats de forma que representaven el món controlat pels déus. Així, el terra dels temples estava pintat de color negre, el qual representava les terres fertilitzades pel Nil. Les diverses columnes del temple tenien diferents capitells, basats en plantes papiriformes (de les quals s’extreia el papir), lotiformes (amb la forma de les flors de lotus) o palmiformes (amb forma de fulla de palma). Finalment, els sostres es pintaven de color blau fosc, i a vegades es decorava amb estrelles, representant així el firmament.

Esquema de l'interior d'un temple

L’accés als temples era restringit. Hi havia diverses zones, sent una petita sala on es guardava una estàtua del déu l’última i la més profunda. La població no podia passar més enllà del piló, una construcció massissa amb una obertura que feia d’entrada, que antigament solia tenir una porta de fusta. Al costat del piló hi havia un obelisc, una escultura molt alta consagrada al déu del temple. A dintre del temple només hi podien accedir els sacerdots, que també tenien diversos nivells accessibles. El temple  tenia diverses sales, com la sala hipetra, la sala hipòstila, la sala de la barca i, finalment, la sala del déu. Aquells sacerdots més purs podien entrar a l’última sala, l’anterior a la sancta sanctorum o sala del déu, que tenia l’accés restringit només a un únic sacerdot.

Les estàtues que s’hi podien trobar a dins dels temples estaven fetes amb or massís, però a causa de la pèrdua de les creències religioses egípcies, van ser foses i reconvertides en altres objectes. Durant l’època de l’emperador Justinià, l’últim temple egipci va ser tancat, ja que es considerava idolatria, és a dir, l’adoració indeguda a un ídol concret.