La momificació

La mort pels egipcis significava la separació dels elements que constituïen el cos. Aquests tres elements són l’akh, l’equivalent al cos, el ba, l’equivalent a l’ànima, i el ka, l’equivalent a la força vital. Com els egipcis creien que hi havia quelcom més enllà de la mort, s’esforçaven per conservar el cos en un estat perfecte, així, un cop al més enllà, els tres anteriors elements podrien tornar-se a unir i, d’alguna manera, proporcionar una nova vida al difunt. Aquest procés de conservació del cos s’anomenava momificació. 

En morir, el cadàver era traslladar al lloc de la momificació, que havia d’estar situat als afores de la ciutat. Allà, els sacerdots embalsamadors s’encarregaven del difunt i procedien al ritual de la momificació.

Aquest ritual tenia diverses etapes. En primer lloc, s’extreia el cervell del difunt introduint un ganxo pel nas, després d’haver trencat l’os etmoides. A continuació, es marcava una línia en el costat esquerre del cos, on es practicava un tall per extreure les vísceres, a excepció del cor, que havia de controlar el cos en el més allà, i els ronyons, degut al seu difícil accés, que quedaven a dins.

Vasos canopis

Les vísceres eren netejades amb substàncies aromàtiques i col·locades en quatre recipients anomenats vasos canopis. Cadascun d’aquests vasos tenia representat el cap d’un dels quatre fills d’Horus, i contenia un òrgan diferent. El fetge es col·locava al vas d’Amset, que tenia cap d’home; sota la protecció d’Hapi, amb el cap de simi, es col·locaven els pulmons; Tuamtef, amb cap de xacal, protegia l’estómac; finalment, Qebehsenuf, amb el cap de falcó, guardava els intestins.

Seguidament el cos es dipositava en natró, una mescla natural de bicarbonat sòdic i sal, durant 50 dies, amb el que es produïa el dissecat del cos, quedant només la pell i els ossos; a continuació, s’omplia el cos de roba, serradures, pebre, ceba i altres substàncies per donar-li una aparença de vida. Després es netejava i se li feia un massatge amb perfums, olis o encens pel cap. Se li col·locaven ulls de vidre per donar una sensació de realitat, es posava una placa per tapar la incisió i es procedia a un embenatge.

Procés de momificació

Per embenar el cos usaven tires de roba usada de lli. Només a partir del període de Ptolemeu I es van començar a fabricar les benes especialment per a la momificació. En ocasions, a les benes figuraven escrites diverses fórmules rituals. A l’última etapa de l’imperi egipci, les benes s’entrellaçaven, formant dibuixos geomètrics. Es començava per embenar individualment els dits de la mà, després els membres, el cap, i per últim, tot el cos. Els braços es col·locaven als costats del cos, creuant-se els avantbraços al pit i a l’abdomen. Entre l’embenatge s’introduïen amulets per protegir el difunt de la corrupció.

Una vegada embenat el cos, s’hi posava resina sobre les benes i es col·locava una màscara sobre el cap. Aquesta màscara intentava retratar amb fidelitat el rostre del difunt. Seguidament, es dipositava en un sarcòfag i s’entregava als parents.

A l’any 932 de la nostra era, l’emperador Teodosi va prohibir aquesta pràctica, el que va significar la fi d’aquest art. La momificació, expliquen els textos egipcis, es va iniciar pel déu Anubis quan va embalsamar el cos d’Osiris, la primera mòmia. Per això, els sacerdots encarregats de l’embalsamar porten una màscara de xacal, doncs així s’identificaven amb Anubis.

La paraula mòmia sembla ser que prové de mummiya, paraula àrab que significa betum. Els àrabs les van denominar així perquè van creure que la resina amb la que s’embalsamava era betum.

Les primeres mòmies es formaven naturalment, doncs el clima sec de l’Egipte afavoria la conservació dels cadàvers. Aquestes primeres mòmies daten el Període Predinàstic. Les tombes eren forats excavat en el terra, en el límit del desert. L’extrema sequedat va fer que els cossos es dissequessin i es conservessin perfectament.